El conflicte a l’altra banda del Mediterrani encara és ben viu. Les famílies segueixen fugint de casa seva, emprenent un viatge que no saben ben bé quant durarà ni on els portarà. Del que sí estan assabentats és que sempre és molt perillós. De moment aquest any ja han mort ofegades més de dues mil persones que intentaven creuar el mar. La realitat que han d’afrontar dia a dia és inimaginable per tots aquells que ens ho mirem des de la distància, amb fredor, amb indiferència. I ja no només a títol individual, sinó que a nivell nacional tampoc sembla que es facin seu el problema. De fet, Espanya està incomplint el compromís d’acollir poc més de disset mil refugiats fins setembre. És més, queda tan lluny de fer-ho que hauria de col·locar quatre-centes persones cada dia per aconseguir-ho.

Per sort, hi ha persones que no es conformen amb estar de braços creuats, mirant com tot passa i res es fa. Afortunadament, hi ha gent prou valenta, prou tenaç i prou conscient com per adonar-se que la injustícia no pot continuar creixent i que cal tallar-la de soca-rel.

El fet és que tots aquests adjectius serveixen per definir d’una manera lleugera i sense pretensions la tasca que han dut a terme el periodista i altafullenc, Toni Cabanillas, ex-cap d’Esports i col·laborador d’Altafulla Ràdio, i la periodista Carla Clua, durant quinze dies al camp de Tessalònica. Juntament amb quatre estudiants més, han estat col·laborant per tractar de fer més intel·ligible un escenari que ha estat víctima de l’especulació i l’opinió indiscriminada i sense fonaments per part d’una ciutadania que tot plegat s’ho mira des de lluny, sense reconèixer el problema. Un problema, aquest, que el grup de sis periodistes ha volgut plasmar en un documental que sortirà d’aquí uns mesos i que ha de servir per obrir els ulls i eixamplar mirades.

Quan Cabanillas i Clua ens explicaven la seva experiència als micròfons d’aquesta casa, contagiaven la culpabilitat que els havia abordat durant la tornada a casa. Una opinió compartida també per Clua, que parlava d’una “sensació agredolça”, d’una certa “commoció al adonar-se que no entenen res del que passa”. “La realitat és tan diferent – deien - que t’ensenya a prioritzar”. És més, els dos apuntaven que els “havia canviat per complet”, atorgant-los “una perspectiva sencerament nova”.

I és que anar a un escenari com aquest significa endinsar-se en les conseqüències d’una guerra, vol dir veure les destrosses que ha provocat i conèixer les històries de les seves víctimes. Sobre aquestes, Cabanillas s’indignava pel tractament que reben des d’Europa.

Unes xifres i unes estadístiques amb les quals ens conformem a l’hora d’afrontar el problema, com si el mer coneixement d’unes dades aconseguís la salvació moral de cada un de nosaltres. Aquesta és una de les problemàtiques: la comoditat. Una zona de confort, sumada a una llarga distància, que com bé apuntava Cabanillas, “ens porta a no ser conscients de tot el que succeeix. Però no per això som uns irresponsables – sentenciava - , el que passa és que tot el que podríem fer per ajudar-los no ho fem”.

Els que sí han decidit deixar la vida que portaven, a mantenir en stand by una feina, uns estudis, una relació, en fi, tot el que pugui conformar les perspectives de futur d’una vida occidental, són els voluntaris que constitueixen la primera línia d’ajudes. Aquests herois anònims assumeixen un paper que les institucions no han fet, i de la mà de les ONG, realitzen tasques quotidianes que alleugereixen la rutina dels qui viuen als camps.

I quan arriben allà, amb què es troben? El Toni i la Carla ens ho deixen molt clar: “es troben amb la misèria; amb unes famílies que tenen un futur incert, que no saben què els arribarà”.

I totes aquestes dificultats cal sumar-les a una de les mancances més tristes, la del propi jo. Per un moment intenteu pensar què es pot sentir al perdre la identitat, al ser negat de la noció d’individu, al adonar-te que ets un número més. I és que a sobre aquest tractament l’estan rebent de qui aparentment els ha de salvar. I aquí Cabanillas reflexionava magistralment que “Europa fa sentir les persones de segona categoria”. En paraules seves: “això crema, crema molt”, i deixa una marca, una ferida oberta que costa molt de tancar.

I així, amb l’espera i la incertesa de què passarà, de què serà d’ells, els refugiats veuen passar els dies, els mesos i els anys per davant, amb una impotència que portaria a la resignació a qualsevol.

Aquest és el resultat de trobar-se ficat entre l’espasa i la paret. Perquè això és Grècia, declarava Cabanillas, “un tap que està entre l’espasa del terrorisme i la paret d’Europa”.
Una tasca dura la d’intentar solucionar les coses en un lloc així. Evidentment genera un esgotament físic i mental que no es pot obviar. Per això, com se sol dir, els herois també descansen. Tant un com l’altra van haver de tornar a casa, no pas sense sentir-se abordats per un cúmul d’emocions complexes.

Tot plegat es tracta d’un problema que no té final aparent, sinó que tot al contrari del que desitjaríem, no para de créixer. Així que com bé deia la Carla quan provava d’acomiadar-se de la manera més digna d’aquells qui van ser els seus amfitrions durant quinze dies: “bona sort i no sé si et tornaré a veure. Ara toca tornar al propi món real sabent que tot allò segueix existint”.