La venda de joieria ha anat a la baixa en els darrers anys. Un descens que encara es va accentuar més amb l’arribada de la crisi econòmica, i que a dia d’avui també es veu perjudicada pel que el joier altafullenc Joan Blàzquez anomena “la dictadura de la moda”. En una entrevista a La Xarxa, Blàzquez explica que “la gent hem assumit que hem d’estar al dia amb els mòbils, els ordinadors, o els portàtils, i que comprar joies no és una cosa que es valori gaire actualment”. Defensa, però, que “el que té joies, té patrimoni”, i explica que “hi ha rellotges de fa 20 anys que avui en dia els poses a una bàscula i el seu valor és superior al que van pagar en el seu dia”. En aquest sentit, Blàzquez intenta que les seves joies siguin “creatives i artístiques”, i anar, fins i tot, “en contra d’aquesta moda”.
En aquest context, insisteix també que “ara que encara hi ha mestres és un bon moment per donar una empenta a l’artesania perquè no es perdi”.

Joan Blàzquez va rebre el passat mes de juliol al Palau de la Generalitat de Catalunya un dels Diplomes de Mestre Artesà 2016 en el marc dels Premis Nacionals d’Artesania. Aquest reconeixement s'atorga a persones que han fet de l'exercici d'un ofici artesà la seva professió, i que compten amb més de vint anys de trajectòria professional reconeguda. L’altafullenc va ser l’únic representant tarragoní d’entre els més d’una vintena d’arreu del territori català que van ser reconeguts. El certificat reconeix la seva llarga trajectòria, en què ha desenvolupat tècniques creatives i d’ofici en diferents tipologies de producte, i la seva extensa activitat de difusió de la joieria catalana. Un reconeixement que per Blàzquez “significa moltíssim i té mo,t de mèrit ja que m’ho he fet tot jo mateix”. Reconeix que “mai m’ho hagués imaginat”.

La seva passió per l’artesania va començar de ben petit a partir de la seva afició per l’escultura. Es passava el dia envoltat de tallistes, mirant com ho feien, i va acabar aprenent a fer motllos. Als 12 anys va fer la seva primera talla de fusta, per la qual li van donar 800 pessetes, i amb aquests diners es va comprar una bicicleta, tot i que acostumava a ser ell mateix qui es construïa les joguines. Ell mateix reconeix que “com a estudiant no funcionava” i és per això que va començar a treballar als 14 anys com a aprenent de joieria. Explica que “el primer dia que vaig entrar a aquell taller vaig veure que aquell era el meu món”. I així es com va començar tot. Amb una base autodidacta i després de vuit mesos com a aprenent, va muntar el seu propi taller. A dia d’avui ja porta gairebé 50 anys treballant-hi, i disposa de dues botigues.
Tot i que encara la jubilació no està entre els seus plans més immediats, està convençut que “el taller camina sol amb més de 5.300 motllos de tota la seva obra”.