Una vegada més aquesta temporada, el Nàstic va decebre tot just vuit dies després d’haver-nos il·lusionat. La culpa potser és nostre perquè ens il·lusionem amb molta facilitat; a la mínima que ens dona alguna cosa a la qual agafar-nos per treure’ns la negativitat d’una tacada i substituir-la per una dosi d’optimisme que, al final, té un efecte temporal.

Els grana van perdre diumenge al camp de l’Algesires en el primer partit a domicili amb Alfaro a la banqueta. L’estrena contra el Sabadell va ser molt bona, i a l’equip només se li demanava que mantingués el mateix nivell perquè tots enteníem que les opcions de puntuar implicaven fer-ho. De fet, el tècnic aragonès va repetir el mateix onze que en el seu debut. El cert, però, és que els tarragonins van sortir tous en defensa i van ser incapaços de fer front a l’enèrgic inici dels andalusos, com era d’esperar perquè jugaven a casa.

Per al Nàstic era clau aguantar els primers 10-15 minuts sense encaixar, i com tots sabeu, el gol de Javier Avilés, el que va decidir el partit, va arribar quan només s’havien jugat cinc minuts. El madrileny li va guanyar l’esquena a Sergio Santos, va cavalcar fins a dins de l’àrea, Mangel li va posar la catifa vermella –encara no sabem com va voler defensar la jugada- i va definir perfectament davant Dani Rebollo. “Ens va alterar el pla de partit”, reconeixia Alfaro en la zona mixta.

Poc després, el partit es va igualar perquè els visitants van ser capaços de tenir un percentatge més alt de pilota. El que passa és que durant la primera part només va generar dues arribades a l’àrea contrària, en part perquè en moltes jugades va cometre errors no forçats en els quals va entregar la pilota directament al rival. Massa precipitació, massa nervis perquè la situació classificatòria pesa.

En el segon temps, el Nàstic sí que va viure més temps en camp contrari, i va tenir algunes fases en les quals va assetjar la porteria visitant, sense acabar de ‘matar’. El fet de jugar amb els dos davanters, Cedric Omoigui i Marcos Baselga, li va permetre posar en més dificultats a la defensa local; l’aragonès fixava als centrals i el nigerià tenia més llibertat per moure’s entre línies, igual que Jaume Jardí i Álex Jiménez. Tampoc va resultar, finalment, malgrat tenir alguna bona ocasió per empatar.

La derrota, unida a la victòria del Reial Múrcia, fa que els grana entrin novament en places de descens. Les alarmes estan enceses, i aquest dissabte davant la Juventud Torremolinos (16.15h), dotzè ja amb 39 punts, cinc més, només val la victòria. És una de les grans finals que els resten, i ben segur que el Nou Estadi els tornarà a fer costat com cada vegada que es juguen la vida. Els toca respondre.